CERCLE 1

22 F a relativament poc temps, a mitjan desembre del 2013, vaig participar en un col·loqui internacional a Itàlia, en una petita ciutat que desconeixia, era un dels atractius de la proposta. Cuneo, a prop de Torí, i en plena època del tartufo bianco (trufa blanca), un atractiu, tant omés important que l’anterior. El títol no era gaire engrescador, i amagava gran part de la seva fascinació real: Attualità del Neogotico, il CuneoGotico. El pare intel·lectual de l’esdeveniment, Enzo Biffi Gentili, director del Museu MIAAO, Museu Internazionale Arte Applicate Oggi, un espai de culte en ple centre de Torí i en un contenidor barroc, l’església i oratori de San FilippoNeri deFilippo Juvarra. De fet, és undels centresmés originals de l’exhibició interdisciplinàriade les arts. No és el cas, però, de parlarara i aquí dels límitsentre l’art i l’artesania. Personade tota confiançaper haver-hi col·laborat enmúltiples ocasions, sense fer-me massa pesat, citaré l’aclimatació de la seva mostra La sindrome di Leonardo. Artedesign in Italia 1940- 1975 a la Pia Almoina-MuseuDiocesà, el 1995. En ocasió, el 2002, del Centenari de laMostradi ArteDecorative aTorino, vaig organitzar-li una exposició sobre Gaudí, amb fragments reals de construccions del genial arquitecte, al Circolo degli Artisti di Torino, institució tant o més centenària que la nostra, ambquèdesprésenshemagermanat. O la relació més recent, en haver participat amb una meva intervencióel junyde2012alFestivald’ArchitteturadiTorino o a un dels dos catàlegs, l’Album nero de la seva exposició Il Futuro nelle mani. Artieri domani per la celebració d’Itàlia 150 anys. O bé a Barcelona, recordo empreses comunes com Manipulacions Piemonteses (1997) a la recentment desapareguda imoltploradaSalaVinçon,oMonuments futurs al COAC (2001). Menciono tota aquesta hagiografia personal, perquè la presènciaa l’esmentatcol·loquivacoincidiramb lapreparació d’un curs per a la Fundació Martí l’Humà, sobre Història i Art a la ciutat de Barcelona, a realitzar al Cercle Artístic de Barcelona (Reial per gràcia atorgada pel borbó errant Alfons XIII, el 1917). A mi em tocava el pastís contemporani i, a l’explicaciódepresentaciódel curs, voliaevidenciar la relació de lanostra entitat i de la formacióde lanostra seu (adquirit elPalauPignatelli i laCasaBassolsel1959)amb lacreaciódel BarriGòtic, perausos turístics i culturals. Iambelmateixdiscurs introduïaenelCol·loquideCuneo,que per a nosaltres el NeoGòtic forma part d’un estil fundacional de lamodernitat en el nostre territori català, elModernisme, que per a ells s’expressa amb el gal·licisme Art Nouveau. I és solament a Catalunya –qui sap per què– on el NeoGòtic esdevéuna tendènciadins delmovimentmodernista. Només citaré els tres grans arquitectes Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch i Gaudí. Tots ells beuen de l’Edat Mitjana. En definitiva, per a ells el NeòGotic esdevé una necessitat de representació nacional. L’Edat Mitjana era el temps de la CONTEMPORANI - CONTEMPORÁNEO CONTEMPORARY JoanAbellóalMuseudirigitperLindaGrandiaGausachs / JoanAbellóenelMuseodirigidoporLindaGrandiaGausachs JoanAbelló in themuseummanagedbyLindaGrandiaGausachs. Amersfoort, Utrecht ( PaïsosBaixos / PaísesBajos /TheNetherlands). Foto J. Abelló. ElCercle i laContemporaneïtat: Identitat iHistòria (1) JoanAbellóJuanpere CapdeProtocol iRelacions InstitucionalsdelRCAB