CERCLE 5

ls seus 81 anys, el cotitzat artista manxec no té ni la més mínima intenció de retirar-se. Ben al contrari, l'angoixa no disposar de més temps per poder-lo dedicar al sempre meticulosíssim procés de creació dels seus quadres i treballa en diverses desenes d'obres alhora. Actualment camina embrancat en unes vistes de Bilbao des de la torre Iberdrola i en unes altres de Sevilla, cap al Guadalquivir,… Nord i sud d'Espanya, amb les seves geografies tan diferents i sorprenents, tan màgiques: «La de Bilbao és una visió hivernal, mentre que la de Sevilla és estiuenca» –ens comenta. Afable, de mirada bondadosa i indumentària humil, sorprèn com un home de conducta tan trempada pot arribar a manejar el seu entorn –mitjans inclosos– amb tanta desimboltura. Li he portat des de Lleida una cosa que sé que li encanta, un xolís, un embotit típic del Prepirineu català. A més de fer gala de gran ofici, ell és un home de bons hàbits i un gust exquisit. Fill de pagesos acomodats i amo d'una gran destresa en el dibuix, el va animar el seu oncle, un magnífic pintor costumista, a dedicar- se a la pintura, fet que va motivar que s'instal·lés a Madrid, a només tretze anys, per estudiar a l'Escola de Belles arts de San Fernando, on va romandre fins al 1955 i durant l'estada al qual va conèixer un interessant grup d'artistes, més endavant conegut com l'Escola de Realisme de Madrid. Casat el 1961 amb la pintora María Moreno, per qui sempre ha sentit devoció, és pare de dues filles. Viu sense pressa, però sense pausa, i pinta amb gran lentitud, de forma meditada, buscant i rebuscant l'essència, el matís, escrutant a l'aguait el moment perfecte. No dóna per resolta l'obra fins que creuhaver arribat al límit de les seves possibilitats. Per a ell, la bona relació amb un quadre és el que l'anima a continuar retocant-lo durant anys i anys. Encara que no sempre és possible. «Es tracta de millorar-lo, no d'empitjorar-lo» – aclareix Antonio. Així, doncs, si la relació no és bona, paga més la pena donar-lo per acabat. Què és el més valuós que t'ha ensenyat l'art? Aporta una cosa que és molt important, perquè la vida és dura, aspra, i l'art suavitza molt la relació amb la vida, perquè té un fons de bellesa que et permet penetrar-hi de manera molt positiva. Què és el que veus quan mires cap enrere? Fa de mal concretar, perquè gairebé tot té relació amb l'art, especial- ment des dels 13 anys. He conegut persones que m'han enriquit, que m'han aportat moltes satisfaccions i alegries. Recordo la infància,… me- ravellosa, i quan les coses van començar a prendre un to gris i posar-se més lletges, entre els 12 i els 13 anys, la pintura va suposar rescatar-me de tota aquella duresa,… des de llavors i per a tota la meva vida. I què veus ara quan mires cap endavant? Veig moltes amenaces, de persones que estimo i que estan en una situ- ació difícil. Això és una ombra en la meva vida. A més, per desenvolupar bé el meu treball, la plenitud física és essencial: tenir bona vista, bones cames, i sovint em pregunto fins on podré arribar. Potser el més savi seria fer una pintura i una escultura adequades al moment, a una nova forma de mirar, menys penetrant i afinada que quan tenia més bons ulls. És possible que el veritablement savi seria no posar finestres si és que no les veig; però, per a això, hauria de re- ciclar-me com a pintor, i no m'hi veig amb cor. Seria realment fantàstic poder fer-ho. Penso en Velázquez i en la seva evolució des de les seves primeres obres a Sevilla,… amb aquella il·luminació, fins a Les filadores on tot és tènue, borrós, gens precís. La meva visió ha canviat i seria me- ravellós evolucionar sobre la base de les meves pròpies incapacitacions. Una cosa així com ara optar per fer servir un Bic quan ja no disposes d'una ploma estilogràfica. Del teu dia a dia, que és el que encara més t'agrada? Bé, jo acostumo a llevar-me malament en general. A dos quarts de 8 sento com se'm tiren a sobre totes aquestes coses que se'm fan feixu- gues. És una sensació de batalla sense saber què passarà, una batalla de la qual me'n vaig sortint, tanmateix: em dutxo, preparo l'esmorzar per a Mari i per a mi, i vaig a poc a poc millorant i omplint-me de positivitat amb tot allò real que té a veure amb la meva vida, encara que en general oscil·lo molt entre moments dolents i bons, i això succeeix d'una mane- ra tan ràpida i inesperada, que em produeix un gran neguit. M'ajuda molt la quantitat d'ofici que porto al damunt, com manejo les dificultats. Tinc molta experiència i, malgrat tot, de vegades perdo el sol i em quedo amb sensació d'impotència perquè m'he marcat altes cotes de treball, potser ara més que mai. Compto amb estímuls; els busco, si no els tinc. M'arriben d'una manera natural, i em moc molt bé en la tasca diària, la sé manejar bé. Però cada etapa que et toca viure et sorprèn, i la dels 80 anys l'estic vivint per pri- mera vegada. Haig d'adequar-m'hi sense que canviï el principal. Algun temor? Ets nostàlgic? No,... crec que no. Sóc conscient de les pèrdues i del que suposen en la meva vida, i hi ha coses que no sé restituir. Puc ser derrotista, de vega- des, que és molt diferent, i un sentiment poderós pot arribar a ensor- rar-me. I quan t'atrapa un sentiment així, com ho afrontes? M'aferro al que tinc. La sola presència de la meva dona m'apaivaga, en- cara que ara només sigui quan la contemplo asseguda i tranquil·la. És una cosa icònica i m'assenyala el camí veritable de les coses. Em fa molt de bé. Foto Brullet-De Luna Arquitectos «Hi ha alguna cosa meravellosa en el fet d'aconseguir el to, de relacionar entre si els colors d'una manera harmònica i crear amb tot això una forma d'emoció». Antonio López García