CERCLE 5

Et queda alguna cosa realment important per fer? M'agradaria continuar amb el que porto, no com una cosa nova, sinó com una prolongació del que sempre he estat fent. Aparentment, és el mateix, però sempre duu alguna cosa incorporada, encara que ni tan sols la busqui. Has aconseguit arribar molt lluny amb el teu ofici i qualsevol cosa que tu diguis servirà de referent per a molts. Què els diries als més joves? Sobretot, que triessin bé els seus governants, que no s'equivoquessin una vegada més com ens hem equivocat nosaltres, perquè això té unes conseqüències dolentíssi- mes, imprevisibles. De tot el que s'ha dit sobre tu, què és el millor que t'has sentit a dir? Doncs, sens dubte, el que m'han dit els meus amics, perquè ve del cor. Recordo moltes de les coses que m'han dit al llarg de la meva vida,... (reflexiona). Un dia li vaig ensenyar al meu amic Paco uns llenços amb els retrats d'un parell de matrimonis que jo havia fet quan tenia uns 19 anys, estava fent el servei militar i m'allotjava en una pensió. Ell els va mirar i em va dir que tenien «coco i quimera». Amb allò volia dir que aquells rostres contenien una certa màgia darrere del seu aspecte un xic amenaçador. Jo entenia bé el seu llenguatge. Ell sabia que jo podia desenvolupar alguna cosa realment bona. Des del teu punt de vista, quina és la teva aportació més important al món de l'art? Bé, crec que, per sobre d'altres consideracions, el realment essencial és allò que per a mi suposa la pintura: el fet de pintar. Em refereixo a allò que pots fer amb els colors, una cosa que té relació amb l'abstracció. Això és el que més va- lor té. És una abstracció natural. Lluites per aconseguir un gris específic al costat d'un rosa o d'un negre especials, i aquesta lluita per afinar els tons i relacionar-los entre si d'una manera harmònica i crear amb tot això una forma d'emoció, és una cosa meravellosa. Mirar-s'hi per aconseguir aquest misteri del to, del color. Et vas movent per instint, buscant, fins que aflora la pin- tura. A part de la ciutat, del carrer, dels fanals, sorgeix al- guna cosa que té relació amb la pintura, i això em sembla el bàsic. Hi ha molta gent que fa coses per als altres d'un valor enorme en tots els àmbits. Ho he vist a Tomelloso. Gent anònima, mal pagada, de vegades, que feien molt bé i amb paciència i bona voluntat la seva feina. Aquest esquema ha quedat gravat en mi. Jo no he estat un home pacífic, mentre que Mari ho era per naturalesa. Paco López era una perso- na pacífica, també. Hi ha persones assossegades i persones inquietants. Puc semblar pacífic, però no ho sóc. No tinc pau, però no ho aparento. Hi ha gent amb un instint enorme i gent sense instint. Per a mi l'instintiu és molt important. Miro d'escoltar la veu interior, que de vegades és molt fluixa perquè, amb el ter- rabastall del món, fa de mal escoltar. █ < Antonio López García. Foto/Photo Carles Balsells «A la meva edat no puc permetre'm el luxe de ser ombrívol. M'agrada treballar, narrar el que conec, el que m'envolta, i la pintura m'ajuda a estar en har- monia amb la vida, amb la gent. Reconec que tinc molta paciència amb ells i sóc complaent i delicat, fins i tot, amb els més pesats, perquè necessito estar en contacte amb el món real, i l'art és una bona companyia. Em fa millor persona». Antonio López 1 Francisco López (1932-2017), escultor de l'escola realista de Madrid