CERCLE 5

TOMÁS PAREDES L a crítica d'art continua sent una aspiració. Però el crític d'art es troba davant d'un dilema; «situació problemàtica en què s'ha de seguir l'un o l'altre de dos camins», 2a accep. DIEC. En conseqüència, cadascun pren la decisió que creu oportuna i la resol des de la seva òptica. Azorín, a Los valores literarios (Renacimiento, 1913), apunta: «Criticar és diferenciar, establir les discordances, expressar els trets característics, únics, d'un autor o d'una obra». El caramanchelismo, l'intrusisme, l'amiguisme, l'esnobisme, el mercadisme, l'oportunisme, l'idiotisme, el bonrotllisme, el furtivisme i altres ismes, han posat al crític d'art a l'ombra, en pura mistificació, en l'ambigüitat més líquida. A més, els perdonavides digitals –de pressa, de pressa!– han intervingut amb contundència per empegar-ho tot, sense cap mena de filtre. Filtre no vol dir censura, sinó fonament en allò que s'expressa. No estic en contra del caprici, si és transcendent, si aporta. Sí contra els que parlen a la babalà. La dictadura de les xarxes, la fluïdesa digital, la dinàmica de les noves tecnologies s'han convertit en un fi, en lloc d'utilitzar-se com allò que són, una eina. Això provoca la necessitat de la benefactoria cibernètica, de convertir en viral qualsevol estultícia, que molts comissaris estiguin més atents a l'escàndol que a l'art. Exposo una realitat, estic dibuixant un mapa d'allò que succeeix, que es menysprea l'art i als artistes en honor de l'espectacle. La crítica més valorada avui és el preu, però el crític està obligat a escorcollar. Sovint, impera el ressenyisme, reproduir el que expliquen els fulls de sala, un monument a l'ambigüitat i la tautologia; l'afalac, la justificació, ordir una estructura per justificar i enaltir allò que hauríem de jutjar. L'art requereix certs coneixements de tècnica, de composició, de tracte de materials, de dibuix. Ofici. Però cal molt més que ofici: pensament i generar una icona que contingui presència, emoció i misteri, amb independència del llenguatge. L'art plàstic és visual; si no, estem tractant d'una altra cosa. I allò que és visual ens produeix sensacions que harmonitzen un sentiment. Abans que pensar, sentir, sentir per damunt de tot, que és posar el sentiment per damunt de la intel·ligència. Pensament màgic més enllà del lògic, aspirant a descobrir aquest enigma que ens apassiona i ens enriqueix alhora. Crític és tot espectador, per a bé o per a mal. Cada aficionat fa crítica quan s'il·lusiona amb alguna cosa o ho rebutja. Per a això, no n'hi ha prou de declarar-se sensible, de postular-se com a ésser que sent. Fan falta altres qualitats per situar, desentranyar, il·luminar. La utilitat del crític rau a ser mediador amb coneixement, amb intuïció, amb els mitjans de què disposi. Cadascun sent amb la sensibilitat que té. Intervenir entre peça i espectador és situar aquesta obra en la seva integritat, en el temps i l'espai. Analitzar allò que se'ns proposa i distingir-ne la dimensió. Tots hem de fonamentar el nostre judici. «Amb superlatius, amb hipèrboles, amb lloances èpiques no es pinta un artista. No se'ns diu com és. No; allò que cal fer no és generalitzar, sinó particularitzar» Los valores literarios , Azorín (Renacimiento, 1913) L'art és una creació subjectiva que s'objectiva en sortir de les mans del creador. Una significant form , com va encunyar Clive Bell. Però necessita certa adhesió emotiva. Sense espectador que determina, l'art no es completa. Val allò que val. I allò que val ha d'estar justificat, sense sensibleria, amb coneixement i sensibilitat envers allò que es jutja. Amb determinació, destresa, epiqueia. La crítica d'art aspira a desvelar el misteri que ens sedueix en una obra, a identificar-ne l'alè espiritual, a destriar allò que guarden les pinzellades originals, cada partícula d'una forma. I el crític ha de complir aquest ritu. O no serà crític. «La sinceritat és una virtut funesta», ha dit Moratín. Però, inexcusable. El crític d'art Criteri, honestedat… i gosadia N omenat el 2006 acadèmic corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de Nuestra Señora de las Angustias de Granada i sotsdirector del diari El Punto de las Artes fins al 2008, Tomás Paredes Romero –llicen- ciat en Dret, Història Antiga i Història de l'Art, professor, periodista i crític d'art–, ha publicat més de 10.000 articles en diferents diaris i re- vistes especialitzades en art i és col·laborador assidu del diari La Vanguardia de Barcelona sobre el mercat de l'art. Ha pronunciat més de dues-centes conferències, tant a Espanya, com a França, Suïssa i Portugal i és secretari del Premi BMW de Pintura. Des de 2004 és President de l'Asociación Madrileña de Crí- ticos de Arte (AMCA), i actualment presideix l'Associació Espanyola de Crítics d'Art (AECA) i l'Associació Internacional de Crítics d'Art a Espanya ( AICA Spain). Tomás Paredes Romero