CERCLE 5

«A la meva ànima continua amagat l'escultor » Soci de Mèrit del Reial Cercle Artístic de Barcelona i els meus somnis, que sempre em transporten a temps passats, sovint a Itàlia. Entenc que la culminació de l'art va tenir lloc durant el Renaixement. Què és el que el va atreure del paper japonès? Era al Japó, per una exposició i, accidentalment, vaig entrar en una tenda de papers. És una cosa meravellosa, i es fabriquen a mà des de fa segles. En vaig trobar un amb una textura similar a la de la superfície d'un retaule però sense ser tan gruixut, per la qual cosa em va resultar ideal per treballar. Quan vaig deixar els retaules es podria dir que em vaig divorciar totalment de la tècnica per accedir a una pintura més creativa i avantguardista. Què li queda per fer? Mentre el meu avi, que va morir a 97 anys, menjava pa amb xocolata, confessava no haver aconseguit fer l'obra més important de la seva vida. Jo crec que d'entre els milers d'obres que he arribat a fer al llarg de la meva existència, hi ha una dotzena de pintures que són molt valuoses per a mi. Una pertany al Comitè Olímpic i una altra representa una figura femenina amb una libèl·lula. Representa una joia art déco que va pertànyer a la meva mare, un pendentif amb un gran valor simbòlic. Què li agradaria haver fet i no ha aconseguit? Escultura. A la meva ànima continua amagat l'escultor. Vaig estar com a aprenent durant tres mesos amb un escultor català anomenat Coscolla, que tenia un caràcter realment irascible. Em vaig adonar de com m'arribava a agradar l'escultura, tot i que, al seu taller i a conseqüència de la seva abrupta manera de ser, vaig viure experiències molt dures. Què li ha aportat la pintura? La pintura m'ha permès viure molt bé i tenir il·lusió per gairebé tot, pel contacte humà, per obrir els ulls al matí i veure el sol;… ha estat una passió que m'ha ajudat i m'ajuda a viure. Com li agradaria que el recordessin? Com un pintor estilista apassionat, amb una línia que es podria dir entre el cubisme i el romànic. Gaudeixo pintant, sóc un abnegat i una persona molt tancada en mi mateixa, i tanmateix obert als altres. Sobretot, però, crec que és important comptar amb prou ofici per després permetre't el luxe de despentinar-te. .█ u J ordi Alumà va néixer a les sis del matí del dia 26 de febrer de 1924, en un popular carrer del centre de Barcelona, molt a prop del que llavors ja era un dels teatres més antics de la ciutat, l'Arnau. Havia nevat profusament a la ciutat: el trànsit estava entorpit i la ciutat, col·lapsada, cosa d'esperar en un lloc de clima amable i poc acostumat a situacions atmosfèriques com aquelles. Es vivien temps de gran agitació social i política. L'amor per l'art li ve de mena. El seu avi patern era dibuixant i litògraf; el matern, un escultor industrial aburgesat; el seu pare, Josep Alumà, era pintor i un cartellista reconegut, i la seva mare, a qui malauradament no va arribar a conèixer perquè es va morir arran del part amb tan sols 22 anys, dissenyava peces d'orfebreria per al seu pare, l'avi de Jordi Alumà. Va ser precisament el seu avi Alumà qui li va llegar una curiosa i encantadora afició que Jordi Alumà continua practicant: deixar a l'abraçada del vent fràgils estels fets a mà, evocant l'anhel de deixar-se elevar per l'aire enmig de l'espai, cap a l'infinit. És per això que la seva signatura incorpora encara una petita forma icònica que al·ludeix a aquesta simbòlica herència. Un vespre de 1946, a l'edat de 22 anys, Jordi Alumà va decidir fer-se soci del cercle artístic, que aleshores tenia la seu a l'emblemàtica Plaça de Catalunya i del qual ja havia estat soci el seu pare. El mateix artista es considera pertanyent a una generació extinta de bohemis barcelonins. Va començar els seus estudis artístics el 1937, al costat de l'escultor Coscolla i el 1941 va ingressar als tallers d'artesania del Col·legi Salesià de Barcelona, on es va iniciar en la tècnica del retaule, de la qual es convertiria en tot un referent internacional, treballant sobre fusta, pràctica a la qual es va consagrar fins a l'any 2001, quan l'artista va decidir optar pel paper japonès. Durant anys, va viatjar per Europa i els Estats Units, on va ampliar la seva formació i enriquir els seus contactes. Va exercir com a professor a l'Escola de la Llotja des de 1953 fins a 1989 i ha obtingut nombrosos premis i reconeixements al llarg de la seva vida. A la dècada dels seixanta, va adoptar el figurativisme que més caracteritza la seva obra a nivell internacional i es va endinsar en la temàtica de les diferents disciplines olímpiques, per la qual cosa la seva obra ha estat present en nombrosos esdeveniments esportius del més alt nivell. L'any 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi, una de les màximes distincions que atorga la Generalitat de Catalunya.