CERCLE 9

8 ENTREVISTES/ENTREVISTAS/INTERVIEWS la confrontació amb el passat, i és per això que transcendeixen de forma anàloga a qualsevol qualificatiu filosòfic concret i ens ofereixen una relectura constantment atemporal. Giacometti materialitza en granmesura la imatge de l'artista eternament insatisfet. Creu que va arribar a sentir-se en algun moment de la seva vida complagut? No, i crec que aquesta insatisfacció va ser, en certa manera, el motor de la seva obra. Una obra que aviat farà 80 anys, però d'una actualitat corprenedora... Era Giacometti un visionari? La atemporalitat que he esmentat en l'obra de Giacometti és una qualitat de l'art que resisteix el pas del temps, malgrat la llunyania que puguem tenir amb l'artista. Hi ha alguna cosa «immutable», com diria Baudelaire, a l'obra de Giacometti, que resisteix immillorablement el pas del temps. El 1935, Giacometti trenca amb els surrealistes (moviment al qual s'havia adherit l'any 1931) a causa de la necessitat de servir-se d'un model, de tornar a la figura, al cap humà. Aquest afany per reflectir la realitat que he comentat suara, el va aïllar, en certa forma, del món de l'art del seu temps, època en què l'expressionisme abstracte estava en ple auge, i el va vincular inexorablement a l'art del passat i, en certa mesura, a l'art venidor. Va poder anticipar algunes de les tendències que més tard s'enfocarien en la figura humana com a referència primordial. Vist des d'una perspectiva contemporània, l'art de Giacometti continua d'actualitat sens dubte per aquesta capacitat de tractar el subjecte a la seva obra més enllà de les pautes pròpies del seu temps. Es diu que era un home molt intens i introspectiu. Quina era la seva major obsessió? On creu que anhelava arribar? No sé si va ser «intens» exactament, no vaig tenir el plaer de conèixer-lo personalment. Devia ser-ho, segurament. Introspectiu, potser. Tot artista ho és en certa mesura, oi?... Cal recordar que es va dedicar durant diferents etapes de la seva vida al retrat, i aquesta dedicació implica establir una relació constant amb el món exterior, amb els seus models, que, com és sabut, moltes vegades van ser els seus propis amics i familiars, però també marxants, crítics o escriptors. També és sabut que buscava el contacte constant amb la gent dins i fora de l'espai del seu estudi. Va ser assidu de cafès, així com de reconeguts bordells com l' Sphinx , on, per cert, va conèixer la Caroline, una de les seves estimades models. Sobre la seva major obsessió, certament m'hauria encantat preguntar-li-ho. Ara bé, si ens guiem pels seus escrits i, en certa manera, per la seva obra, podríem pensar en la seva fal·lera per representar la realitat (una infructuosa tasca comparativa enfront de la pròpia realitat ), qüestionant el cànon clàssic occidental, obrint-se a més fonts, com ara l'art ciclàdic, egipci, africà o bizantí. Va treballar ininterrompudament en la busca d'un ideal. La seva forma de treballar, la seva constància, el seu esforç, va ser un projecte destinat al fracàs. Ha representat Giacometti un punt d'inflexió en l'art? Com sintetitzaria la seva gran aportació, el seu llegat? Francament, jo no diria que Giacometti o la seva obra siguin «un punt d'inflexió», més aviat al contrari, jo el veig més com un eix de continuïtat. L'obra de Giacometti —i per això ha estat possible el seu magnífic enquadrament al Museu del Prado— resulta una forma de connexió o de pont —si es vol— entre diferents èpoques de l'art. Mai una inflexió o una ruptura. Entenc que el seu llegat podria ser aquest, precisament: la constatació que l'art no avança ni retrocedeix; roman amb els mateixos problemes de fa segles, que no són tan diferents dels d'avui dia. És la primera vegada que el Prado exposa obra de Giacometti, i la mostra recull peces dels últims vint anys. Representa tot un extracte de la seva obra, de la seva visió personal, o hi troba a faltar alguna peça en particular? Vaig concebre aquesta exposició com un passeig de Giacometti pel Prado. Les seves figures es passegen i s'aturen, transiten entre l'animació i la quietud per les sales del Museu. El passeig comença a l'emblemàtica sala XII, coneguda popularment com la Sala de Les Menines, el sancta sanctorum del Prado, tal com li agradava anomenar-la al meu amic Francisco Calvo Serraller. Just a la sortida de la sala XII, entrant a la gran galeria del Prado, trobem el famós Chariot de Giacometti, compartint espai amb Carles V a la batalla de Mühlberg de Ticià. A ambdós costats, els bustos de Lothar, que, a més de franquejar aquest espai, contrasten amb bustos romans, i també s'estableixen encontres amb les obres del Greco, Tintoretto, Zurbarán, etc... En una exposició tan especial com aquesta, sempre es troba a faltar obres i possibles relacions, però això forma part del procés de tot projecte i, molt especialment, d'un com aquest, amb la magnitud que implica posar en relació un artista modern amb pintura —diguem-ne— «clàssica» en un marc tan imponent com és el Museu del Prado, amb la seva aura especial, que alberga, com sabem, la millor col·lecció de pintura del món. L'artista va confessar que la seva busca sens fi no era altra que la sensació que experimentava treballant i que aquest era el motiu pel qual sempre hi sortia guanyant. Què sent vostè en contemplar la seva obra? Crec que és més aviat al contrari. Giacometti va expressar sempre el seu fracàs rotund i molt especialment pel que fa a la consecució dels seus objectius. El seu procés de treball ens recorda d'alguna manera el mite de Sísif, en la seva busca constant d'un objectiu sempre inabastable. Hi ha una frase de qui va ser amic seu, l'escriptor irlandès Samuel Beckett, que crec que defineix a la perfecció el procés de treball de Giacometti, i diu així: «Ever tried. Ever failed. No matter. Try again. Fail again. Fail better» («Ho vas intentar. Vas fracassar. Tant se val. Prova-ho una altra vegada. Fracassa una altra vegada. Fracassa millor».) Sento una forta emoció davant de l'obra de Giacometti, quelcom profund que només se sent davant de l'art veritable, aquell que és capaç de resistir immutable el pas del temps. █