CATÁLOGO ALMA 2019

18 A començament del s. XX hem arribat ja majoritàriament al con- venciment que no existeix un valor artístic absolut i que, per tant, és pura il·lusió que, en els casos de ‘rescat’ de mestres anteriors, reivindiquem per a nosaltres el paper de jutges més justos que no ho van ser pas els contemporanis dels mestres ‘incompresos’ Aloïs Riegl La idea de la pèrdua de la unitat —de la pèrdua del criteri di- rector de l’activitat artística— ronda el pensament i l’acció dels artistes des de l’adveniment dels primers moviments d’avant- guarda que suposen el canvi del convuls segle XX. Acció i pen- sament sense un Nord definit, en qualsevol de les formes que prenguin les expressions artístiques, els seus llenguatges o es- tils: figuratius, no-figuratius, tradicionals, moderns, conceptu- als... Etiquetes vagues que denoten la mateixa incapacitat del llenguatge per abordar aquesta realitat. L’escultura —i, amb molta més raó, l’escultura monumental— convoca, a més a més, una visió inevitable d’allò públic, d’allò col·lectiu, d’allò social. L’escultura envaeix el nostre espai —el nostre espai físic i psicològic— i, en la mesura que l’economia fluctuant ho permet, ocupa l’espai públic, les places, els jar- dins, les avingudes o els racons dels nostres pobles i ciutats. Per això, quan l’influent historiador austríac Alois Riegl (1858- 1905), fou president de la Comissió de Monuments Històrics, va intentar sintetitzar aquells valors prominents de l’escultura monumental, que prevalien més enllà del pas del temps i de les modes, i que permetien tenir criteris objectius per a la con- servació i la restauració dels dits monuments. En un opuscle convertit, a hores d’ara, en referència obligada destacà el valor de l’antiguitat, el valor històric, el valor rememoratiu i el valor de contemporaneïtat. Perquè l’espai de l’obra monumental no és exclusivament l’ hic et hunc , sinó que reuneix el temps passat i el present, allò his- tòric i allò contemporani... en un cúmul de complexitats que es desenvolupen segons la societat en què habitem, i les seves necessitats intrínseques evolucionen. La majoria dels monuments posseeixen la capacitat de satisfer aquelles necessitats materials o espirituals dels homes que les noves creacions modernes podrien satisfer de manera similar (si no millor), i el valor de contemporaneïtat d’un monument es basa en aquesta capacitat [...] Des del punt de vista del valor de con- temporaneïtat, es tendirà de bon començament a no considerar el monument com a tal, sinó com una obra contemporània acabada de crear, i a exigir, per tant, també del monument (vell) l’aparença externa de tota obra humana (nova) en estat de gènesi; és a dir, la impressió d’alguna cosa perfectament tancada i no afectada per les influències destructores de la natura 1 . L’obra escultòrica i, molt particularment l’obra pública, és una actualització constant d’aquesta expressió espiritual-creativa que es connecta amb l’espectador i s’actualitza constantment amb el pas dels anys, dels segles, dels diversos monuments his- tòrics i de les diferents estructures socials. Quan perd aquest arrelament actualitzador, aquesta energia, quan és incapaç d’omplir aquest espai social, emocional, simbòlic... decau en l’oblit, en la ruïna. D’aquí, la responsabilitat i, al mateix temps, la difícil tasca de l’escultor a l’hora de fer front a l’encàrrec o a l’obra monumen- tal, que es projecta inevitablement cap a un futur incert, cap a una societat futura amb homes i dones nous d’una multiplici- L’ESPAI INCERT DE L’ESCULTURA MONUMENTAL Dr. Jorge Egea Izquierdo Institut Català de Recerca en Escultura (ICRE)