CATÁLOGO ALMA 2019

21 EL ARTE DE MATERIALIZAR SUEÑOS Luisa Noriega Montiel Socia / Sòcia fundadora de LLEI D’ART Editores L’ART DE MATERIALITZAR SOMNIS Siempre he tenido claro que la más generosa encomienda del arte ha de ser, por encima de todo, la de aportar belleza a nuestras vidas. Invitar a la reflexión en un mundo cada vez más laico donde apenas se reflexiona, donde el sentir es debilidad y las emociones se mascan a solas, es pura ambrosía, una experiencia que roza lo místico. Detener por apenas unos instantes el tumulto mental para abrirnos al acto contemplativo, al silencio purificador, puede llevarnos más allá de nuestros supuestos límites sensoriales, y eso es realmente magnífico. La experiencia de la belleza, en su más amplio alcance, es algo úni- co, individual e intransferible, producto de una delicada combinación de referentes, aprendidos o imaginados, y de una sensibilidad más o menos educada. No es un concepto más que entender, sino una dis- posición, en la que uno está o no está, un talento inherente a nuestra naturaleza que tan sólo existe, pervive, en la mente humana,… y cada mente la percibe por tanto de modo diferente. Y si la visión de la belleza es subjetiva, la del arte, también lo es. Lo es para el espectador, como lo es para el artista, quien, alcanzada una disposición mental y espiritual, reconoce y materializa, a través de la representación de sus aspiraciones éticas y estéticas, elementos significativos de su experiencia como humano: sueño, visión, ilusión, ensueño o delirio. La escultura urbana, en particular, aporta identidad a la ciudad y condesciende al capricho de la naturaleza, de sus luces y de sus sombras, su canícula y su frialdad, la singularidad de sus esta- ciones,… y eso le aporta una indiscutible presencia, un valor, toda una serie de connotaciones que la distancian del arte expuesto al abrigo de las inclemencias en galerías y museos. Es encontrada aunque no se busque, y eso le confiere un arrojo, una honradez. Es legado y ma- nifiesto, evocación y remembranza, llamada y sugerencia, deleite o introspección. Al hilo de todo lo cual, remato con una cita del insigne Antonio Gaudí: «La arquitectura es la ordenación de la luz; la escultu- ra es el juego de la luz». Simple y llanamente perfecto. Sempre he tingut clar que la comanda més generosa de l’art ha de ser, per damunt de tot, aportar bellesa a les nostres vides. Convidar a la reflexió en un món cada cop més laic on amb prou feines es reflexiona, on sentir equival a debilitat i les emociones es passen a soles, és pura ambrosia, una experiència que frega la mística. Aturar per tot just uns instants el tumult mental per obrir-nos a l’acte contemplatiu, al silenci purificador, ens pot portar més enllà dels nostres suposats límits sensorials, i això és realment magnífic. L’experiència de la bellesa, en el seu més ampli abast, és una cosa única, individual i intransferible, producte d’una delicada combinació de referents, apresos o imaginats, i d’una sensibilitat més o menys educada. No és un concepte més a entendre, sinó una disposició, en la qual s’està o no s’està, un talent inherent a la nostra naturalesa que tan sols existeix, perviu, a la ment humana,... i cada ment la percep, per tant, de manera diferent. I si la visió de la bellesa és subjectiva, la de l’art també ho és. Ho és per a l’espectador, com ho és per a l’artista, el qual, assoleix una disposició mental i espiritual, reconeix i materialitza, a través de la representació de les seves aspiracions ètiques i estètiques, elements significatius de la seva experiència com a humà: somni, visió, il·lusió, fantasia o deliri. L’escultura urbana, en particular, aporta identitat a la ciutat i condescendeix al caprici de la natura, de les seves llums i de les seves ombres, de la seva canícula i de la seva fredor, a la singularitat de les seves estacions,... y això li aporta una presència indiscutible, un valor, tota una sèrie de connotacions que la distancien de l’art exposat, a l’abric de les inclemències, en galeries i museus. Es troba encara que no es busqui, i això li confereix abrivament, honradesa. És llegat i manifest, evocació i remembrança, crida i suggeriment, delit o introspecció. A propòsit de tot això, remato amb una cita de l’insigne Antoni Gaudí: «L’arquitectura és l’ordenació de la llum; l’escultura és el joc de la llum». Senzillament perfecte.