CATÁLOGO ALMA 2021

23 Durant els nou primers anys de segle XX Antoine Bourdelle va treballar en secret, a esquena del seu mestre, en l’escultura que per a ell representaria la seva llibertat; per Rodin, però, aquella obra era el símbol de la traïció, l’abandó i el final d’una llarga amistat. Malgrat tot, Rodin va saber reconèixer en aquella enigmàtica Cap d’Apol·lo «l’art del demà». Bourdelle va desenvolupar per a nosaltres una forma diferent de fer escultura que ha continuat fins avui: el que ell va cridar arquitectura. No obstant això, encara que el mètode de treball fos tan diferent de l’utilitzat pel seu mestre, l’objectiu era el mateix: buscar en el fons del particular, sense conceptualitzar, el que d’universal pogués haver en l’ésser humà. Rodin es submergia en el model, enfonsava les seves mans en el fang tou, el estrenyia, el arrossegava amb passió, el desplaçava de dins a fora i de fora a dins creant uns fabulosos contrastos de llum que feien vibrar l’obra amb una intensitat que ningú més era capaç d’aconseguir. La seva recerca i expressió de la veritat eren per a ell una lluita violenta i visionària, un acte de parresia profètica. Bourdelle va comprendre això abans i millor que ningú: tan sols el propi Rodin podia ser veritable- ment rodinià: seguir el seu exemple ens condemnava sense remei a la falsedat i la teatralitat. Aquesta forma diferent de fer suposava també una forma diferent de veure i de concebre l’escultura. El 1909, després de deixar el taller de mestre, diria en una conferència: «He de parlar-los de l’escultura, d’aquest art precís i admi- rable que és una arquitectura de les formes humanes, una arquitectura de les formes de la fauna, de les formes de la flora, una arquitectura també dels núvols de cel i també una arquitectura , a través dels trets humans, de totes les passions de cor i de tots els impulsos de l’ànima». A través de l’ensenyament, a la qual es va consagrar la resta de la seva vida, aquesta forma d’entendre l’escultura es va estendre per tot el món. Les seves classes a la Gran Chau- mière aviat van adquirir fama internacional. Quaranta-dues nacionalitats estan documentades entre el seu alumnat; molts dels quals, quan van tornar als seus llocs d’origen, van obrir centres d’ensenyament amb els mateixos principis apresos a París. Però, què volia dir Bourdelle amb la paraula arquitec- tura? El mètode que ensenyava Bourdelle podria resumir-se en una idea fonamental: la distància. L’essència ja no es troba- va a l’interior d’el model, com passava en l’expressionisme rodiniano, sinó en la relació entre les parts que componen un conjunt: tant entre elles com entre cadascuna i el conjunt mateix. Al contrari que Rodin, el jove escultor havia de en- sinistrar-se en observar el model particular amb la distància necessària, una distància que li permetés copsar les línies generals, els contorns, i treballar com si pogués tallar directa- ment l’ombra que projecta l’obra. Aquesta és la visió arquitectònica de l’escultura: la recerca de la relació adequada entre les parts d’una construcció. Certament aquesta visió bourdelliana -sovint amb altres noms- aviat es va convertir en la forma de treballar dels grans mestres de el segle XX: Gargallo, Brancusi, Zadkine, Moore, Chillida ... I a través d’ells ha arribat fins a nosaltres. No obstant això, seria un error pensar que aquests dos mèto- des, bourdelliano i rodiniano, representen dos camins per a l’escultura. Es tracta en realitat dels dos marges que consti- tueixen un mateix camí: la recerca de l’universal a través del particular, el més particular possible, com diria Giacometti. L’altre, el que veritablement podríem considerar un altre camí, seria el que tractaria d’accedir directament a l’univer- sal com una cosa independent del particular, una via que parteix de la diferenciació hegeliana, metafísica, entre forma i contingut, i en la qual la idea primària sobre un «suport ma- terial» que podria fins i tot ser prescindible. Alberto Gómez Ascaso