LLEI D'ART 2

58 plena. Per a Ruskin les seves formes transmetien un llegat moral que transcendia i eclipsava la terrible con- temporaneïtat en que vivia. Els monuments medievals representatius d´aquell paradigma havien de conservar- se purs i no podien ser mistificats a partir de restauraci- ons que afectarien directament les seves formes. L´obra d´art no podia mantenir-se al marge de la decadència i la ruïna inevitables, final d´un cicle vital que havia d´arribar de forma pura i sense artificis, només ajornada a partir de petits treballs de conservació, de manteniment, que dilatarien el seu final. Aquest contrapunt conceptual: restauració-conservació ha estat el motor que ha impulsat totes les teories que han regulat les intervencions sobre bens patrimonials al llarg dels segles XIX i XX. Viollet-le-Duc representava el sector més actiu, confrontat amb Ruskin que de forma molt bella exposava en el seu llibre “Les set làmpades de l´arquitectura” la impossibilitat d´actuar. En el sí d´ aquest dilema, Camilo Boito, molt més proper a la consciència moral de Ruskin, es resisteix a acceptar la finitud material de l´obra d´art i considera que la de- finició de conservació, única forma admesa de procedir per a Ruskin, pot tenir uns continguts molt més amplis. Amb ell neix la restauració científica que accentuarà els aspectes més preventius de la restauració. Boito definirà tota una sèrie de protocols per actuar sobre el patrimoni arquitectònic amb el rigor necessari per tal de no des- virtuar el dos grans continguts i valors que transmeten: l´estètic i el documental. Les dues bases conceptuals de- finitives per valorar, en el passat i actualment, els resul- tats de qualsevol restauració empresa. Un dels arquitectes més importants de la història moder- na de la conservació a Espanya va ser sense cap mena de dubte Alejandro Ferrant (Madrid 1897-1976), actiu a la Seu Vella de Lleida a partir dels inicis de la seva restauració, endegada oficialment a l´abril del 1948 fins l´any 1961. Seguint l´estela de la restauració científi- ca, l´arquitecte, va saber equilibrar de forma brillant els dos grans contrapunts anteriorment esmentats. Sense la seva claredat conceptual i la seva energia difícilment s´hagués pogut salvar un monument com la Seu Vella. L´estat de conservació en el qual restava l´ edifici, un cop l´ abandó definitiu militar, era terrible. És fàcil d´imaginar desprès de 200anys aproximadament en els quals es modificà de forma traumàtica la funció del monument per convertir-lo en caserna. He tingut l´ocasió d´estudiar part de la documentació que ha generat la historia de la restauració d´aquest monument i no crec que existeixi, per la meva experi- ència en aquest camp, un cas similar d´ assolament i indigència en el moment inicial de la seva recuperació. El treball de Ferrant, un cop conclosa la seva participació a la Seu Vella, va ser seguit amb encert per diferents arquitectes que varen continuar l´esforç en la direcció que Ferrant havia endegat. Un cop donada solució a les parts mes majestuoses del monument, la nau central i el claustre, els treballs es varen anar ampliant progressiva- ment arribant-se a vertebrar finalment en dues línies de