LLEI D'ART 3

30 Castillos de Lleida / Castells de Lleida Tierra de castillos El nombre de Cataluña parece ser que –al igual que Castilla- signifi- ca Tierra de Castillos. La denomi- nación, evidentemente, no es en modo alguno caprichosa, y corres- ponde a la realidad vivida en am- bos países durante los siglos X, XI y XII, cuando la progresiva ex- pansión hacia el sur de los reinos y condados cristianos obligaba a reestructurar permanentemente la línea fronteriza con Al –Andalus. El límite entre ambos mundos, tan antagónicos entonces como ahora, no era una línea claramente definida, como podemos ver en la cartografía actual, sino que una serie de fortifi- caciones de diferente medida, conformaban una imagen de control mucho más simbólica que efec- tiva. En Cataluña, la concentración de castillos que en- contramos en torno el eje del Llobregat y la sie- rra de Montsec nos indica el límite variable que existía entre los cristianos y los musulmanes; la lucha fue poco a poco decantándose victoriosa para los primeros y sus castillos fueron muchas veces abandonados porque ya habían perdido su finalidad, aunque la mayoría dieron origen a po- blaciones que fueron creciendo a su amparo. Muchas de aquellas primeras torres defensivas, denominadas de vigilancia, fueron el núcleo de fortificaciones más complejas, las cuales, a lo lar- go de los siglos, también fueron evolucionando, convirtiéndose en casa señoriales más o menos suntuosas; posteriormen- te, cuando la nobleza se urbaniza y abandona sus residencias rurales en manos de masoveros, aquellas viejas fortalezas convertidas en palacios, experimentan una nueva adaptación para convertir- se en centros de almace- Terra de Castells El nom de Catalunya sembla ser que, igual que Castella, vol dir Terra de Castells. La denomina- ció evidentment no és capritxosa i correspon a la realitat viscuda en ambdós països durant els segles X, XI i XII, quan la progressiva expan- sió cap al sud dels regnes i comtats cristians obligava a reestructurar permanentment la línia de frontera amb Al –Andalus. El límit entre els dos mons, tant antagònics llavors com gairebé passa ara, no era una línia clarament definida com trobem en la car- tografia actual, sinó que una sèrie de fortificacions de diferent mida, estratègicament situades i co- nectades visualment entre si, donaven una imatge de control molt més simbòlica que efectiva. A Catalunya la concentració de castells que tro- bem al voltant de l’eix del Llobregat i de la serra del Montsec ens indica el límit variable que va existir entre els cristians i els musulmans; la lluita poc a poc va ser victoriosa pels primers i els seus castells quedaren de vegades abandonats per què ja havien perdut la seva finalitat, si bé la majo- ria donaren origen a poblacions que varen crèixer al seu empar. Moltes d’aquelles primeres torres defensives, denominades de guaita, foren el nucli de forti- ficacions més complexes, les quals al llarg dels segles anaren també evolucionant, esdevenint casa senyorial, més o menys sumptuosa; després quan la noblesa s’urbanitza i deixa les seves resi- dències rurals en mans de masovers, aquelles velles fortaleses convertides en palaus fan una nova adap- tació per esdevenir centres d’emmagatzematge dels productes que el propieta- ri treia de les seves terres, com blat, oli o vi. Final- ment algunes d’aquelles Castell de Conques

RkJQdWJsaXNoZXIy NzgyNzA=