CERCLE 9

7 Un artista d'obra intrigant i diferent, el «perfecte existencialista» a ulls de Sartre. Contemplant la seva obra, un no pot evitar imaginar-se un home desassossegat, turmentat, fins i tot... La dedicació a l'art, i em refereixo al veritable lliurament a l'art, aquell en què «el pintor aporta el seu cos», tal com Valéry definiria el paper de l'artista en relació amb la seva obra, és, sens dubte, una de les dedicacions més complexes possibles i exigeix un alt grau de resistència davant de l'adversitat. Giacometti és un exemple extraordinari d'artista que lliura el seu cos a l'art, i, tant és així, que sovint és impossible deslligar el seu cos, la seva presència i, en definitiva, el seu ésser de la seva obra. Segurament, el cas de Giacometti és un dels exemples més extraordinaris en la història de l'art d'aquesta simbiosi entre artista i obra. Giacometti va ser extremadament auster, aferrat a la seva feina i als seus hàbits quotidians. No oblidem que resideix durant bona part de la seva vida al seu estudi del carrer Hippolite- Maindron de París, de vint-i-tres metres quadrats, on realitza, a més, bona part de la seva obra. És per això que –tornant a la seva pregunta– va ser segurament un «desassossegat», sens dubte; «turmentat»?, també. Però com no ser-ho quan el lliurament a l'art és incondicional? Giacometti es va imposar el repte titànic de representar «tal com veiem» o, més aviat, de donar compte de la seva particularmirada a la realitat. Tenia una forma de treballar en què recomençava cada dia la feina feta el dia abans. Pretenia captar l'essència de l'altre a través de la seva aparença. El 1957, Giacometti escriu: «Je ne sais pas si je travaille pour faire quelque chose ou pour savoir pourquoi je ne peux pas faire ce que je voudrais». És a dir, que no pot fer allò que vol perquè no aconsegueix, al seu parer, representar allò que veu. Vol representar el que veu per poder veure la realitat. Segons el filòsof existencialista Jean-Paul Sartre, l'escultura de Giacometti estava «sempre a mig camí entre el no- res i l'ésser». Van ser grans amics, tot i que la seva relació no sempre va ser fàcil. Al seu llibre Les Mots , Sartre va reconstruir de manera personal l'accident de trànsit que va tenir Giacometti el 1938. Giacometti es va enfadar amb Sartre per haver-lo descrit a la Place d'Italie i no pas a la Place des Pyramides, que és on havia passat realment, a més d'altres imprecisions. Una cosa aparentment insignificant que, per a Giacometti, era, tanmateix, d'una importància primordial. La relació de Giacometti amb l'existencialisme no em sembla tan evident, malgrat la seva conegudíssima amistat fallida amb Sartre i Simone de Beauvoir. És cert que Giacometti pot ser fàcilment qualificat com a escultor existencialista, ja que hi ha molts elements que apunten en aquest sentit. Crec que la seva obra, d'alguna manera, transcendeix a l'adscripció filosòfica temporal i determinada com l'existencialisme i és per això que la seva obra resisteix immutable el pas del temps. Crec sincerament que l'exposició que presentem al Museu del Prado és una mostra més de la transcendència d'una obra capaç de resistir l'esdevenir del temps, així com les possibles adscripcions filosòfiques temporals. Una de les coses que més em van impressionar durant el muntatge d'aquesta exposició va ser, sens dubte, el sentiment que la presència mineral i allargassada, gairebé arqueològica, de les obres de Giacometti, donava la impressió que sempre haguessin estat allà on les vam col·locar, a les diferents sales del Museu del Prado. Davant d'obres de pintors «clàssics» com Velázquez, el Greco, Tintoretto o Zurbarán, les obres de Giacometti resisteixen Piazza , 1956 de Alberto Giacometti en la sala XII del Museo del Prado Sales d’exposició/Salas de exposición/Exhibition Halls. Foto/Photo Museo Nacional del Prado. © Succession Alberto Giacometti (Fondation Alberto et Annette Giacometti, París / VEGAP, Barcelona. 2019